Integració de funcionalitats
La integració de funcionalitats descriu el procés mitjançant el qual components tècnics desenvolupats per actors diferents s’articulen progressivament dins una arquitectura digital comuna.
En el sistema analitzat, ellaboratori.cat no es construeix com un producte desenvolupat de manera lineal per un únic autor, sinó com un sistema modular en evolució. Diferents participants desenvolupen funcionalitats específiques que posteriorment s’integren dins el conjunt del web.
La producció del sistema adopta així una lògica d’integració sociotècnica: el sistema es construeix a partir de contribucions parcials que han de ser coordinades, compatibilitzades i incorporades a una arquitectura comuna.
Evidència empírica
Durant la Iteració 2, diversos estudiants desenvolupen components específics del sistema:
- desenvolupament de l’arquitectura MVC del web
- integració amb bases de dades
- creació d’espais de participació i memòria col·lectiva
- desenvolupament de funcionalitats específiques com el Labtuit o el LabTube
- adaptació del web a les diferents fases del projecte educatiu
Cada component és desenvolupat per un actor o petit grup amb una certa autonomia tècnica. Posteriorment, aquests components han de ser integrats dins el sistema general del web.
Aquest procés implica:
- resolució de compatibilitats tècniques
- coordinació entre desenvolupadors
- adaptació de funcionalitats existents
- validació del funcionament dins l’arquitectura global
El desenvolupament del sistema no es produeix, per tant, com una seqüència lineal, sinó com una xarxa d’integracions successives.
Mecanisme dins el sistema
La integració de funcionalitats produeix una transformació important en la manera com es construeix el sistema d’aprenentatge.
En primer lloc, el desenvolupament del web es converteix en una activitat col·lectiva que requereix coordinació tècnica sostinguda entre els participants.
En segon lloc, el sistema digital actua com a espai d’articulació de les contribucions individuals: cada funcionalitat només adquireix sentit quan es connecta amb la resta del sistema.
Finalment, aquest procés genera una forma de cognició distribuïda en què el coneixement tècnic no resideix en un sol individu, sinó en la interacció entre els diferents desenvolupadors, el codi produït i l’arquitectura del web.