010 Fonaments Teòrics tags:: Actor_Network_Theory cognicio_social marc_teoric fonaments

Teoria Actor-Xarxa (ANT)

Què és

La teoria actor-xarxa (Actor-Network Theory), desenvolupada principalment per Callon, M. & Latour, B., descriu la realitat social com una xarxa d’actors interconnectats.

A diferència d’altres teories socials, ANT proposa que:

humans i no humans (artefactes, tecnologies, objectes)
tenen el mateix estatus analític dins dels sistemes d’activitat.

Els processos socials i cognitius emergeixen de les relacions que es configuren dins d’aquestes xarxes heterogènies.


Aportació a la cognició social

ANT amplia la noció de cognició social incorporant la dimensió sociomaterial.

La ment no es pot separar de:

  • artefactes

  • tecnologies

  • entorns materials

  • infraestructures

La cognició esdevé un procés distribuït en xarxes híbrides d’actors humans i no humans.


Conceptes clau

• Actor humà i actor no humà
• Xarxes sociomaterials
• Traducció
• Mediació
• Simetria generalitzada


Connexions amb altres teories

ANT dialoga amb:

→ la Teoria de l’Activitat (sistemes d’activitat mediats)
→ la Cognició Distribuïda (marc teòric) (coordinació sociomaterial)
→ els Boundary Objects de Star_Griesemer1989 → les Boundary Infraestructures

Els objectes frontera poden entendre’s com punts d’intersecció entre xarxes d’actors amb perspectives divergents.


Rellevància per a aquesta tesi

La teoria actor-xarxa permet interpretar els entorns digitals d’aprenentatge com:

xarxes híbrides on interactuen estudiants, docents, plataformes, sistemes d’avaluació, videojocs i artefactes digitals.

Aquest marc és clau per comprendre:

  • la configuració sociomaterial de l’arquitectura pedagògica

  • la redistribució d’agència entre actors humans i tecnològics

  • la transformació de les relacions pedagògiques


Continuïtat dins el Metalaboratori

Aquesta teoria fonamenta especialment:

Arquitectura pedagògica
022 Redistribució d’agència024 Dinàmiques de co-creació

i contribueix a la formalització de:

Teoria de la co-creació arquitectònica com a mecanisme de redistribució d’agència