042.4 Redisseny Iteració 2

El redisseny de la segona iteració no parteix d’una fallida del sistema, sinó d’una constatació: les dinàmiques més rellevants que han emergit apunten cap a una transformació que el disseny inicial no havia previst ni desenvolupat completament.

L’anàlisi mostra que el sistema ja no es limita a organitzar l’activitat dels estudiants, sinó que comença a alterar la manera com es produeix i es distribueix el coneixement dins l’aula. La consolidació del nucli d’estudiants co-creadors, la seva capacitat per sostenir processos de resolució de problemes i la seva intervenció en la circulació del coneixement evidencien que l’autoritat epistèmica ha deixat de ser exclusiva del docent.

Aquest desplaçament, però, és encara parcial i no està estructurat. Es produeix en moments concrets, depèn de la iniciativa dels estudiants i no està integrat de manera sistemàtica en el funcionament de l’aula. El redisseny parteix, per tant, d’una pregunta central: què passa si aquesta redistribució s’assumeix no com una emergència puntual, sinó com un principi de disseny?

Aquesta pregunta marca un canvi qualitatiu en la investigació. Ja no es tracta només de comprendre com els estudiants participen en la construcció del sistema, sinó d’explorar fins a quin punt poden participar també en el sosteniment dels processos d’aprenentatge dels altres. El focus es desplaça des de la co-creació de l’entorn cap a la possible redistribució de la funció docent.

El redisseny implica reforçar les condicions que han fet possible les dinàmiques observades. El web es manté com a centre de l’activitat, però es busca que la seva arquitectura permeti una major visibilitat dels processos d’aprenentatge. El sistema de portes, que en aquesta iteració ha començat a estructurar l’avaluació, es planteja com un element clau per desplaçar el pes de la valoració fora de la figura del docent i integrar-lo en el sistema.

Aquesta transformació no és només tècnica. Requereix també una redefinició explícita del paper del professor. Si en les iteracions anteriors el docent havia començat a desplaçar-se cap a una funció de guia, el redisseny apunta a consolidar aquest moviment i a fer-lo operatiu dins l’aula. El docent no desapareix, però deixa de ser el centre exclusiu de la validació i del suport.

Al mateix temps, el redisseny reconeix la necessitat de donar forma al nucli d’estudiants que ha emergit. El que en aquesta iteració apareix com una dinàmica espontània es planteja com una estructura que pot ser reconeguda i integrada en el sistema. Aquest grup no es concep com una elit separada, sinó com un conjunt d’estudiants amb una implicació específica que pot tenir un paper actiu en el desenvolupament del projecte i en el suport als altres.

Aquesta decisió introdueix una tensió important. Formalitzar aquest nucli pot facilitar la seva acció, però també comporta el risc de generar jerarquies rígides o de limitar la seva naturalesa emergent. El redisseny no resol aquesta tensió, però la fa explícita i la situa com un element a observar en la següent iteració.

Una altra qüestió que emergeix amb força és la gestió de la pluralitat de trajectòries. L’anàlisi ha mostrat que el sistema pot sostenir diferents nivells d’implicació sense trencar-se. El redisseny no busca eliminar aquesta diferència, sinó garantir que totes les trajectòries siguin viables dins el sistema. Això implica mantenir estructures que permetin assolir els mínims, al mateix temps que es facilita el desenvolupament d’activitats més complexes per als estudiants més implicats.

Finalment, el redisseny assumeix que el sistema ja no pot entendre’s només com un entorn d’aprenentatge organitzat pel docent. El que ha emergit és una xarxa en què diferents actors contribueixen a la producció i circulació del coneixement. La següent iteració es planteja com un espai per explorar fins a quin punt aquesta xarxa pot sostenir-se i evolucionar sense dependre d’una centralitat única.

La segona iteració es tanca, així, amb una transformació clara en la pregunta de recerca. Si en el seu inici l’interès se situava en la construcció d’un entorn i en la participació dels estudiants en aquest procés, el redisseny obre la possibilitat d’analitzar una qüestió més profunda: com es pot redistribuir la funció docent dins un sistema d’aprenentatge col·laboratiu sense perdre coherència ni qualitat en els processos formatius.

Aquest desplaçament no és una conclusió, sinó un punt de partida. És a partir d’aquesta pregunta que es dissenya la tercera iteració.