042.1 Disseny Iteració 2

La segona iteració s’inicia amb una diferència fonamental respecte de la primera: el projecte ja no és una exploració oberta, sinó una continuïtat conscient del que ha emergit. El redisseny no parteix d’una idea abstracta, sinó del reconeixement que el lloc on han passat les coses rellevants no és la relació entre DAM i FEP, sinó el nucli d’estudiants que ha començat a construir el web conjuntament amb els docents.

A partir d’aquest moment, la investigació es reorienta de manera explícita. L’objecte d’estudi deixa de ser la col·laboració entre col·lectius diferenciats i passa a ser el funcionament d’un grup d’estudiants que assumeix la construcció real de l’entorn d’aprenentatge. Aquesta decisió no és només metodològica, sinó també pedagògica: implica acceptar que el sistema no es pot dissenyar completament des de fora, sinó que ha de ser desenvolupat des de dins.

El punt de partida de la iteració és un web ja existent, però encara en fase incipient. ellaboratori.cat deixa de ser una eina de suport i passa a ser el centre del disseny. L’objectiu no és utilitzar-lo, sinó fer-lo créixer, estructurar-lo i convertir-lo en l’espai que articula tota l’activitat.

El disseny d’aquesta iteració es concreta en un conjunt d’intencions clares. D’una banda, es busca consolidar una arquitectura tècnica robusta, capaç de sostenir el creixement del projecte. Això implica treballar sobre una estructura MVC, diferenciar clarament els espais intern i públic, i permetre que el web s’adapti a les diferents fases del procés. De l’altra, es vol integrar l’avaluació dins el propi sistema, de manera que deixi de ser un moment extern i es converteixi en part de l’activitat quotidiana.

És en aquest context que apareix el sistema de portes. Més que un mecanisme gamificat en sentit superficial, es planteja com una manera d’organitzar el progrés. Cada assoliment obre una porta i fa visible el recorregut de l’alumne. L’avaluació deixa de dependre del judici puntual del docent i es transforma en una estructura acumulativa integrada al sistema. Aquesta decisió de disseny tindrà conseqüències profundes en les iteracions següents, però aquí encara es presenta com una aposta.

Paral·lelament, es defineix el decàleg del laboratori. Aquest document no és només una declaració d’intencions, sinó un intent de fixar explícitament les regles del joc. S’hi estableix, entre d’altres, que el professor no és jutge, que l’aprenentatge és una construcció activa i que l’error forma part del procés. El decàleg no transforma per si sol la realitat, però crea un marc que legitima determinades pràctiques i en desactiva d’altres.

El grup d’estudiants que participa en el desenvolupament del web es manté en cinc membres, però el disseny no els defineix com un grup especial. No hi ha una separació formal respecte de la resta de la classe. La diferència no és curricular, sinó funcional: aquests estudiants participen al matí en la construcció del sistema i a la tarda comparteixen aula amb els altres.

Aquesta doble posició és clau. Permet que el que es construeix en un espai tingui efectes en l’altre, i evita que el projecte quedi aïllat. El disseny no busca crear una elit, sinó generar un nucli d’activitat que pugui irradiar cap al conjunt.

Dins aquest grup, però, comença a aparèixer una diferenciació interna. Sense que estigui prevista, alguns estudiants assumeixen un paper central en el desenvolupament estructural del web, mentre que d’altres impulsen iniciatives més específiques. Aquesta distribució no s’imposa, sinó que emergeix de la pràctica.

El disseny de la iteració no intenta controlar aquesta emergència. Al contrari, deixa espai perquè es produeixi. Aquesta és una de les diferències més importants respecte de plantejaments més tancats: l’arquitectura es defineix, però no es tanca.

Finalment, aquesta iteració es dissenya assumint una tensió que ja havia aparegut a la primera: no tots els estudiants participaran de la mateixa manera. En lloc d’intentar homogeneïtzar el comportament, el sistema es construeix per permetre trajectòries diferents. Alguns estudiants es vincularan intensament al projecte; d’altres es limitaran a assolir els mínims. El disseny no considera aquesta diferència com un problema a eliminar, sinó com una condició a gestionar.

La segona iteració s’inicia, així, amb un canvi de perspectiva clar. El projecte deixa de ser una proposta que s’aplica a un grup i esdevé un sistema que es construeix amb un grup. El web passa a ser el centre de l’activitat, el nucli d’estudiants esdevé actor clau i l’avaluació comença a integrar-se dins l’arquitectura.

Aquestes decisions no tanquen el sistema, però en defineixen la direcció. És a partir d’aquí que es podrà observar què passa quan els estudiants no només participen en l’activitat, sinó que contribueixen a construir-la.