042.2 Implementació Iteració 2

La implementació de la segona iteració no consisteix en l’aplicació lineal d’un disseny previ, sinó en un procés continu de construcció en què el sistema es desenvolupa al mateix temps que s’utilitza. El web ellaboratori.cat deixa de ser un prototip per esdevenir un espai actiu de treball, on cada decisió tècnica té implicacions pedagògiques immediates.

El treball es desplega en dos espais interconnectats. Al matí, un grup reduït d’estudiants col·labora directament amb els docents en el desenvolupament del web. A la tarda, aquests mateixos estudiants formen part de l’aula ordinària de DAM. Aquesta doble presència genera una circulació constant entre construcció i ús: allò que es desenvolupa en un context es posa a prova en l’altre.

En aquest procés, el web es va estructurant progressivament. La implementació d’una arquitectura MVC permet organitzar el codi i facilitar la integració de noves funcionalitats. La diferenciació entre espai intern (Espai Joc) i espai públic (Espai Web) dona resposta a necessitats diferents: d’una banda, la gestió del procés d’aprenentatge; de l’altra, la comunicació externa del projecte. Aquesta estructura no és només tècnica; defineix també com es distribueix l’activitat.

El sistema de portes es desplega de manera progressiva. No apareix com un mecanisme tancat des del primer moment, sinó que es va ajustant a mesura que s’utilitza. Cada porta representa un assoliment, i la seva obertura fa visible el progrés. Aquest sistema modifica la manera com els estudiants s’orienten dins l’activitat: en lloc de treballar per una nota final, avancen a través d’un recorregut estructurat.

Paral·lelament, el decàleg del laboratori comença a operar en la pràctica. No es tracta només d’un document, sinó d’un marc que legitima determinades formes de relació. El fet que el professor no sigui percebut com a jutge, que l’error sigui acceptat com a part del procés o que el joc tingui un lloc dins l’aprenentatge no s’imposa des de fora; es posa a prova en el dia a dia.

És en aquest context que emergeix amb força el nucli d’estudiants co-creadors del web. Tot i que el grup es manté formalment com un conjunt de cinc membres, la pràctica fa visible una diferenciació interna. Tres d’ells assumeixen progressivament el desenvolupament estructural del sistema, treballant de manera coordinada en aspectes com la base de dades, la lògica de l’aplicació o la integració de funcionalitats. Altres membres impulsen iniciatives específiques, com el Labtuit o el LabTube, que amplien les possibilitats del web.

Aquestes iniciatives mostren que l’espai permet una autonomia real. No totes les propostes tenen el mateix recorregut ni el mateix impacte. Algunes, com el Labtuit, no arriben a consolidar-se com a espais d’interacció rellevant. Aquest fet no es viu com un error a evitar, sinó com part del procés de construcció. El sistema no penalitza la prova; la incorpora.

La coordinació dins el nucli d’estudiants esdevé cada vegada més intensa. La resolució de problemes no es produeix de manera individual, sinó a través de la interacció constant entre membres. El coneixement circula entre persones, codi i estructura. El web no és només un producte que es construeix; és també un instrument a través del qual es pensa.

A la tarda, a l’aula, aquesta dinàmica comença a tenir efectes visibles. Els estudiants que participen en el desenvolupament del web aporten coneixement que no prové del docent, sinó de la seva pròpia pràctica. En un moment determinat, aquest moviment es fa explícit quan el nucli proposa dedicar un espai setmanal a compartir amb la resta del grup allò que han après. Aquesta proposta no forma part del disseny inicial, sinó que emergeix de la pròpia activitat.

Aquest gest té una importància especial perquè modifica la circulació del coneixement dins l’aula. El que s’ha construït en un espai reduït es fa públic i es posa a disposició del grup. No es tracta encara d’una redistribució formal de la funció docent, però sí d’un desplaçament real en la manera com el coneixement es genera i es comparteix.

Al mateix temps, es fa evident que no tots els estudiants participen de la mateixa manera. Una part del grup orienta la seva activitat a assolir els mínims establerts pel sistema de portes, mentre que el nucli d’estudiants co-creadors es desvincula progressivament d’aquesta lògica i centra la seva activitat en el desenvolupament del projecte. Aquesta diferenciació no genera una fractura visible, però introdueix una pluralitat de trajectòries dins el sistema.

La implementació de la segona iteració mostra, així, un sistema en funcionament, en què l’arquitectura, els estudiants i els docents interactuen de manera contínua. El disseny inicial es transforma a través de la pràctica, i el sistema comença a produir dinàmiques que no havien estat previstes.

És en aquesta fase on es pot observar amb claredat que l’aprenentatge no es limita a la realització de tasques, sinó que es vincula a la participació en la construcció del propi entorn. El web, el sistema de portes, el decàleg i el nucli d’estudiants no són elements independents, sinó parts d’un mateix procés en evolució.